SILENCI, ESCOLTA’M

Una anècdota: agafo el tren un dia entre setmana pel matí, que va bastant ple, i m’assec en un seient. Als seients del meu davant a l’esquerra hi ha un home, probablement més jove que jo, al que des d’on estic assegut només veig el perfil. Està parlant amb una noia que està asseguda als seients del meu davant, de manera que a ella sí que li veig la cara. Home i noia són, evidentment, desconeguts. L’home li parla, no sé ben bé de què, durant una bona estona. La noia se l’escolta amb un posat a mig camí del avorriment i la perplexitat. Passats uns minuts el vagó s’omple de més gent, i l’home deixa de parlar amb la noia, que reprèn el que fos que estigués fent en aquell moment.

Una altra anècdota: un dia pujo al tren a l’estació del meu poble. També hi puja una noia molt bonica que ja he vist en altres ocasions. Les ganes de conèixer-la són enormes, de manera que de manera casual m’assec al seu davant. Intento iniciar la conversa dient alguna cosa així com: “sí que va buit, el tren, avui”. Ella em contesta no sé ben bé què, s’asseu i procedeix a posar-se els auriculars per escoltar música pel mòbil. I així, de soca-rel, queda avortada la possibilitat d’establir una conversa, potser d’iniciar una coneixença que, qui sap, ens pugui dur a alguna cosa més algun dia.

En els temps que corren el paisatge social ha quedat, diria que irremeiablement, alterat per la imatge tristíssima de ciutadans desconnectats entre ells per obra i (des)gràcia d’aquest aparell que tantes coses bones té però que tan nefast ha resultat pel desenvolupament de les habilitats socials: l’smartphone. A vegades, quan el meu cap no vagareja per territoris llunyans, en els que deixo d’estar abstret en mi mateix, m’aturo i observo el paisatge que em rodeja quan agafo el transport públic. Llavors em posseeix una sensació de tristesa i de resignació quan veig els caps de la gent capcots, com xais o condemnats a mort a la guillotina, amb els ulls fixos en les pantalletes dels mòbils, amb la boca perpètuament arrufada indicant extenuació, fàstic, cansament i enuig, o tot a l’hora. Només em costa un petit esforç d’imaginació imaginar-me els viatgers separats els uns dels altres per parets de plàstic, aïllats en cubicles invisibles creats per la seva pròpia (manca de) voluntat. Oficinistes que s’enduen el lloc de treball allà on van.

L’alienació i l’aïllament social que la societat moderna (allò de postmoderna ja hauríem de deixar de fer-ho servir) ha originat, malgrat els optimistes més recalcitrants, que n’hi ha, em sembla un fet incontrovertible. I com en tots els mals de la societat, és un mal que hem creat i alimentat nosaltres, com qui alimenta una bèstia que ens repèl però que, paradoxalment, no podem deixar d’engreixar. Un mal del que no en podem culpar als polítics, ni als educadors, ni a radicals d’un o altre pelatge, i ni tan sols a aquest ens invisible i eteri anomenat progrés. El progrés, senzillament, és, i com l’utilitzem i el vivim és, en gran part, responsabilitat nostra.

La incomunicació humana, que sempre ha existit, es veu avui en dia exacerbada per la tecnologia. Ens amaguem darrera les pantalles dels mòbils i dels ordinadors per tal de no enfrontar-nos a la vida, que ha esdevingut paorosa, plena de paranys, d’ombres, d’un futur més que incert, quasi distòpic. L’altre, aquell a qui tan necessitem per sobreviure, car l’home és un animal gregari, ha esdevingut més que mai “aquell de qui no me’n puc refiar”, un estrany en gairebé tot el sentit de la paraula. Temps llunyans, quan els individus agafaven el transport públic i es comunicaven entre ells. Incomptables les converses que al llarg dels anys havia tingut amb desconeguts sobre el que fos que ens venia al cap en aquell moment. No era només la gent gran la que parlava, era tothom. L’avorriment era fàcil de conjurar, antuvi. A dia d’avui, encara conservo un conegut de fa vint anys al que vaig conèixer quan ell, jo i els seus amics, vam establir una conversa espontània. Una conversa viva. Avui això és gairebé impensable. S’ha produït la mort de la conversa. El silenci entre iguals que ja no veiem com iguals, sinó com a possibles agressors en potència de la nostra intimitat, ha arribat per quedar-se.

I aquest silenci auto imposat, aquesta desconfiança, porta aparellada la incapacitat d’escoltar. L’altre no té res a oferir-nos, el seu punt de vista sobre la vida no ens interessa, hem renunciat a les engrunes de saviesa que abans es podien interioritzar de, diguem, la gent gran i/o la gent petita. No només ens hem tornat sords i muts, sinó cecs. Abans podíem i érem esponges, ara som trossos de ciment armat que ens sabem vulnerables i no volem ser erosionats pels perdigons de l’amabilitat dels desconeguts.

L’escolta s’ha desintegrat, i com un virus penetrant, s’ha estès per tots els àmbits de la societat. A les escoles, a les universitats, a les televisions, a la política de manera més que visible, hem desterrat el diàleg i la paciència, la voluntat d’aprendre i dialogar. Encara que protestem dient que sí, que estem disposats a dialogar, el diàleg que exercim en moltes ocasions és un diàleg de sords. “Sí, t’escoltaré, però… jo tinc raó i tu no”. I això passa, ai, fins i tot amb les amistats. No escoltem i, en no fer-ho, tenim la sensibilitat a flor de pell si ens ofenen. I no sabem perdonar ni assumir allò que fem malament.

Apocalíptic, oi? No crec que els smartphones o la tecnologia siguin els únics culpables d’aquest estat de la qüestió. Però és innegable, em sembla, que és part important del problema (em sento temptat a dir dels mòbils allò que Homer Simpson diu de l’alcohol, que és “la causa i solució de tots els problemes de la vida”) Aquell home del tren que volia parlar amb aquella noia potser es rebel·lava contra aquest estat de coses. Potser la incomunicació atroç dels temps el desesperava, i tenia la necessitat d’expressar tot allò que sentia en aquell moment, encara que fos amb un desconegut. És una necessitat profundament humana que he observat en alguna gent al llarg dels últims anys, però que, al contrari que amb aquell home, crec, es manifesta com la necessitat d’un feligrès davant d’un confessor: es vomita la frustració parlant, parlant, parlant, i un cop expressat el neguit es llença a la paperera la mà estesa d’aquell qui t’ha volgut escoltar perquè ja ha complert el seu paper. Un cop cosificat el més congruent és llençar als individus a la claveguera.

Probablement mai coneixeré aquella noia de la que us parlava al començament. L'”asociabilitat” que ha intensificat el mal ús de la tecnologia molt em temo que ens ha privat de la possible joia de conèixer l’altre i ha desterrat l’imprevisibilitat meravellosa de la interacció humana en molts àmbits.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Reflexions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.