EL MIRACLE DEL LLENGUATGE

S’estrena a Barcelona El miracle d’Anne Sullivan, obra del 1959 del dramaturg americà William Gibson (no confondre amb l’autor de ciència-ficció del mateix nom). L’obra narra la història real de la petita Helen Keller, una nena que, a finals del segle passat als Estats Units, va contraure una malaltia quan  tenia 19 mesos que la va deixar cega, sorda i muda. Se’n va fer una adaptació cinematogràfica l’any 1962, dirigida per Arthur Penn, i protagonitzada per Anne Bancroft i Patty Duke.

La situació és d’aquelles que fan feredat només de veure-la. Em va resultar impossible no identificar-me amb tots i cadascun dels personatges: tots tenen les seves raons per actuar com ho fan, i, per una vegada, m’atreviria a dir que totes són justificables. Un s’ha de posar en el context històric en el que passa l’acció i fer-se la pregunta de com hauria actuat davant d’una situació semblant.

Es tracta d’un text poderossíssim que parla de l’amor incondicional, quan el més fàcil és donar-se per vençut; del llenguatge com a única eina per comunicar-se i de com, en absència d’aquest, l’esperit humà, indomable i ferotge, s’entossudeix en elaborar-ne un de nou fins aleshores no existent per construir uns ponts aparentment impossibles.

Un text així necessita, per a representar els dos papers principals, d’actrius igualment poderoses. Al difícil paper de la professora Anne Sullivan, una dona que ha patit una gran tragèdia a la seva vida, que arrossega una culpa familiar de la que no en va ser responsable, i que haurà de lluitar contra la incomprensió de la família de la petita Helen a l’hora d’aplicar la seva heterodoxa manera d’educar-la, s’hi suma el de la nena protagonista. Un paper difícilissim, que compta amb la dificultat afegida que l’ha de representar una nena de deu anys, o que els aparenti. Cosa no gens fàcil de trobar. La directora Empar López ha tingut la bona fortuna de trobar-la: la (no tan) petita Mar Ferrer, en el seu primer paper professional. Una autèntica força de la naturalesa, una actriu superlativa, que a servidor de vostès i a tothom que va veure l’obra va deixar absolutament bocabadat. A poques persones els és donada una oportunitat com aquesta, però també poques, poquíssimes actrius serien capaces d’entomar el repte d’aquest personatge i sortint-se tant bé com ho ha fet aquesta noieta. Era un paper perillós, en el que fàcilment es podia caure en la sobreactuació i la histèria, però la jove actriu aconsegueix temperar els excessos a l’hora que dota d’energia al personatge, fent-nos passar per un ventall d’emocions: de la pena per la seva situació a la ira pel seu comportament tirànic i la desesperació quen veiem que el miracle potser estigui més enllà de l’abast de ningú. Esperem que el futur sigui generós i just amb aquesta actriu i poguem seguir tenir notícies d’ella i veure-la en molts, molts espectacles teatrals en els propers anys.

Pel que fa a l’Anne Sullivan, Míriam Escurriola dota a l’enèrgica, desesperada, empàtica i combativa professora d’una humanitat i una força que trespassa el pati de butaques com una (segona) força huracanada, al costat de la de la nena. Posen els pèls de punta les seves batalles constants contra la Helen, en unes escenes d’una fisicalitat que fan patir per la integritat dels actors, i contra la incomprensió del pare.

La resta del repartiment no desentona en quant a nivell d’excel·lència: un Carles Garcia que interpreta al germanastre de la Helen, dotant-lo d’una crueltat i un posat xulesc que resultarà ser només aparent, car és l’únic que veu la veritat i la necessitat de donar un vot de confiança a l’Ann. Commovedors els moments de complicitat que es donen entre ell i la professora avançada l’obra, l’admiració que ella desperta en ell quan constata la passió, desesperació, devoció i en suma, amor que professa per la petita Helen. Andrea Portella composa una mare patidora, esquinçada entre el desig gairebé impossible d’educar la seva filla i la pèrdua momentània però necessària d’aquesta. El capità Keller, un pare sever, dur, també desesperat, que haurà de transigir en les peticions aparentment absurdes de la professora, composat amb una forta pressència escènica per Jep Barceló. I uns secundaris (Rosa Serra, Màrius Hernández i Tai Fati) que compleixen perfectament la funció assignada pel dramaturg, sense desentonar en el conjunt.

La direcció de l’obra és imaginativa, no menys en l’escenografia: un escenari petit en el que se les han manegat per incloure molts espais: el menjador de la casa, l’habitació de la Helen, l’exterior de la casa, l’estació de tren, la caseta de fusta. Un ús eficaç de les llums i de la música donen cos a un espectacle magnífic, del millor que un servidor ha vist últimament. Que a Catalunya tenim grans directors i actors poc coneguts (per no dir gens) és potser un dels secrets més ben (mal) guardats de la “indústria” cultural catalana. Si vivíssim en un país menys solipsista i endogàmic, en el que només es donen les grans oportunitats una vegada i una altra als mateixos, tots hi guanyaríem i els artífexs d’aquesta obra tindrien feina a patades.

Corrin a veure aquesta meravellosa i potent, emotiva però no carrinclona ni ensucrada història. I si al final no abandonen el teatre amb els ulls plens de llàgrimes, com vaig fer jo, és que tenen vostès un cor dur de pelar.

EL MIRACLE D’ANNE SULLIVAN, de William Gibson.

Directora: Empar López.

Repartiment: Andrea Portella, Jep Barceló, Carles Garcia, Míriam Escurriola, Mar Ferrer, Rosa Serra, Màrius Hernández, Tai Fati.

 

TEATRE DEL RAVAL.

Fins a finals de març.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Teatre i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.