FONAMENTALISME I AMISTAT

FONAMENTALISME I AMISTAT

Els espanyols no saben el que és treballar. Catalunya, històricament, ha sigut més acollidora que Espanya. Els catalans no nacionalistes són menys catalans i catalans renegats. Com a català tens la obligació moral d’estimar el teu país. Catalunya és un país oprimit. Els no nacionalistes t’han rentat el cervell. Tu ets tan nacionalista com jo, només que de signe contrari, perquè has nascut a Espanya. Catalunya no està madura per la independència.

Us sonen aquestes paraules, o paraules semblants? Segur que sí. És possible que les hagueu sentit per boca d’algun amic, familiar, a la tele o en algun diari. Proferides per aquests abanderats de la llibertat pròpia i del pensament únic que són els nacionalistes catalans radicals. A mi me les ha dit la que, fins fa poc, era una bona amiga.

En les afirmacions que encapçalen aquest escrit està resumit el deliri independentista. Una anàlisi superficial ens ho mostra: “Els espanyols no saben el que és treballar?”. Així, d’un cop, s’insulta a gairebé quaranta milions de ciutadans. Aparentment, la meva amiga coneix fil per randa les vides, pensaments i ètica de treball de tots ells. La generalització és més que absurda. No és ja el tòpic sinó el menyspreu per tota una col·lectivitat i una nació elevada a veritat incontestable i immutable. Els altres sempre són pitjors que un, en aquest cas, per haver comés el crim d’haver nascut a l’estat espanyol.

Seguim: “Catalunya ha sigut històricament més acollidora”. Suposant que això sigui cert, que no, què demostraria? Que som moralment superiors als espanyols perquè hem acollit als “estrangers”? Si m’apuren, és lògic que Catalunya, en estar geogràficament situada geogràficament a la costa mediterrània i ser un pais d’entrada a immigrants europeus pel nord, hagi acollit a més gent que altres indrets d’Espanya. Però és evident que immigració n’hi ha hagut sempre, i que s’ha instal·lat per tota la geografia espanyola.

Pel que fa a la resta, un no sap ni per on començar: la meva amiga es creu amb el dret de repartir carnets de catalanitat a tort i a dret a tothom que no pensa com ella. Els catalans no nacionalistes som menys catalans; catalans, atenció, renegats, ergo, que odiem el nostre país, i si no estimem el nostre país, cosa a la que estem obligats moralment, ja no mereixem dir-nos catalans. Qualsevol que estigui llegint això i que no sigui de la corda nacionalista segurament en aquests moments s’està posant les mans al cap. No sé si val la pena rebatre aquests arguments tan sòlids i racionals: a mi ningú m’obliga moralment a res, evidentment, no per una cosa purament accidental com és néixer en un país o un altre. La meva moral la dicto jo, i la meva ètica i els meus pensaments i les meves emocions. No trepitjar la dignitat humana és la meva moral. Estimar a qualsevol ser humà per ell mateix i no en virtut del lloc on neix, és la meva moral. Deixar opinar als altres i no censurar-los cada cop que no es pensa com jo, és la meva moral. Deixar fer sempre que no es faci mal als altres, és la meva moral. No embolcallar-me en una bandera i deixar que dicti qui sóc, és la meva moral. Ser tolerant, és la meva moral. No sé si ella pot dir el mateix.

“Catalunya és un país oprimit. I no t’atreveixis a dir que no, perquè et penjo el telèfon”. Aquestes van ser les últimes paraules que em va adreçar abans que fos jo, fart de tant de fanatisme, el que li penjés el telèfon. Em pregunto si la meva amiga sap què passa al món. Vol que li parli de gent i paisos oprimits?: Corea del Nord, on per veure una pel·lícula americana et poden tallar el cap, és un país oprimit; Siria, on s’esta assassinant la gent pel simple fet d’estar atrapats entre faccions de psicòpates sanguinaris, és un país oprimit; els refugiats que moren a la Mediterrània, que s’apilen a les portes d’unes fronteres europees tancades pels polítics que ens hauríen de representar, són gent oprimida; els intocables de la Índia, considerats escombraria humana pel simple fet d’haver nascut en una classe social, són gent oprimida; els nens que moren de gana a l’Àfrica, són gent oprimida i sense llibertat. Aquesta és, potser, l’argumentació que més em fa bullir la sang: que no podem sortir tranquil·lament de casa, comprar el pa on volem, anar al cinema, fer vida, en definitiva, sense que ningú ens ho privi? I no hauríem de tenir tots llibertat d’expressió i pensament? En el moment que em censures per no opinar com tu, amiga meva, m’estàs privant de la meva llibertat a opinar, pensar i actuar segons el meu propi criteri. M’estàs negant la meva humanitat. Tant me fa que diguis que dic mentida, que no em prives de res, en el moment que no acceptes els meus arguments senzillament perquè no s’avenen amb els teus, que, com he demostrat, són falaços i totalitaris, contradeixes les paraules que surten de la teva pròpia boca.

Néixer en un lloc o classe social, o família, o territori o país, és quelcom purament accidental. Hi ha cosa més absurda que sentir-se orgullós d’un lloc pel simple fet d’haver-hi nascut? Com deia Jonathan Swift a Els viatges de Gulliver, és com si jo m’enorgullís de tenir braços i cames. I no, jo no odio el territori on he nascut. Jo estimo Barcelona, és la meva ciutat preferida del món, i potser l’estimaria encara que hagués nascut en una altra part del món. Segons el teu criteri, el que se’n va a viure a un altre país perquè allà s’hi sent més a gust, renega de la seva pàtria? La resposta és evident.

I que Catalunya no està madura per la independència equival a situar-se moral i intel·lectualment per sobre de milions de persones. Equival a tractar-los d’imbècils. Hem de recordar aquella gran frase d’Einstein?: “El nacionalisme es l’enfermetat infantil de la humanitat. És el seu xarampió”. No hi ha res més infantil que declarar-se víctima sense raons i donar sempre la culpa als altres dels nostres errors i mancances.

Podria estar hores i hores explaiant-me. És una qüestió que em subleva. Ningú és més que un altre per néixer en un país o altre. I només cal mirar la història per veure la devastació que han provocat els nacionalismes al llarg de la història: violència, discriminació, intolerància. ¿Cal recordar aquella famosa frase de George Santayana: “Aquells que no recorden la història estan condemnats a repetir-la”?. Tots estem connectats en el món en el que vivim. No és aixecant fronteres i segregant paisos com farem d’aquest món un món millor, això segur. Tancant-nos en nosaltres mateixos, no escoltant a l’altre, titllant-lo d’indigne per no opinar com nosaltres. Faríem bé en recordar les paraules d’homes més savis que tu i que jo, amiga meva: J. M. Straczynski, un guionista i escriptor americà, diu, a propòsit de les rivalitats humanes: “la nostra impaciencia per cridar no és igual al nostre desig d’escoltar”, i: “En anys recents ens hem tribalitzat i fracturat per mil agravis superficials”. La cridòria independentista, la no voluntat d’entesa d’uns i altres, nacionalistes i espanyolistes, fa dies que ha erradicat el desig d’escoltar de molta gent i ens està tribalitzant. Jo d’això en dic insensatesa i intolerància.

Neil deGrasse Tyson, l’astrònom americà, en una entrevista diu el següent: “la percepció entre l'”aquí” i l'”allà” crec que no és un bon estat mental. És el mateix estat mental que dir: aquest és el meu país i aquell no ho és. En el moment en el que dius “nosaltres” i “ells”, aleshores és probable que pensis que ets millor que la resta. “Aquesta és la meva religió, no és la teva. Aquest és el meu color de pell, no el teu”. Mira com la gent ha reaccionat a aquesta informació al llarg dels segles. Això porta a guerres, a esclavitud”. Déu me’n lliuri de pensar que Catalunya es veurà abocada a una guerra per culpa de l’independentisme. Però la divisió social, entre famílies i amics, és un fet cada cop més freqüent.

Per finalitzar, citaré un diàleg d’un curtmetratge que vaig veure fa uns mesos. En ell, una dona transsexual diu a una congregació: “Ens podem alliberar dels prejudicis? Podem fer que les nostres pors i experiències prèvies no formin les opinions que tenim sobre una cosa que no coneixem? Per això, potser hem d’acceptar la gent tal i com ens ve, no importa el gènere, el pronom, el nom.”.

Déu no vulgui que algun dia perdi el que em defineix desde fa temps: la voluntat de diàleg i enteniment, la ponderació, la tolerància cap a qualsevol que no pensi com jo sempre i quan no atempti contra la dignitat humana, la política de no enfrontament amb la gent, perquè d’enforntar-se amb algú rarament se’n treu res de bo.

Tinc amics independentistes, ho són de bona fe, són, fins on jo sé, nacionalistes moderats. Aquest escrit no va per ells, sinó per tots els fanàtics d’una bandera o altra que mentre s’omplen la boca de llibertat i tolerància, no la practiquen amb els seus opositors.

Avui, amb gran tristessa, puc dir que he perdut l’amistat amb una persona que estimava, per una bestiessa irracional com l’independentisme.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Reflexions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.