L’ALTRE ÉS DOLENT, JO NO

L’ALTRE ÉS DOLENT, JO NO

Una de les coses que més m’emprenya, que m’enfurisma i que seria capaç de fer-me perdre els estreps, és la gent que sempre està a punt per veure la palla en l’ull aliè i no la biga al propi, que se sent sempre amb dret a jutjar i censurar el comportament i opinions dels altres. I els seus sentiments. No us heu trobat mai amb gent a la que els hi expliques un problema o un sentiment i tenen la barra de dir-te: “no, a tu el que et passa no és això, és allò altre”. La fastigosa arrogància, prepotència, i estupidesa d’aquesta gent és increïble! S’atreveixen a dir-te no només el que has de pensar, sinó sentir! I evidentment, se senten totpoderosos per jutjar-te quan sents coses negatives, com ara gelosia, enveja, rancúnia, o el que sigui. Ells no els tenen, aquests sentiments, valga’m Déu, ells no! I si tu els tens, automàticament ets una persona dolenta! Aquesta manera d’actuar farisaica, moralista i dictatorial és pròpia de la gent de mentalitat tancada que se les dóna d’oberta i tolerant, car ells sempre respecten les opinions dels altres en públic però en privat et deixen com un drap brut i es creuen en possessió de la veritat moral. Són sempre els altres els que tenen l’ànima negra, no ells. Això és especialment virulent en molts catòlics, apostòlics i romans, que mentre s’omplen la boca d’ajudar el proïsme i d’estimar-lo a l’hora de la veritat són incapaços de realitzar qualsevol acte caritatiu i compassiu amb la persona que tenen al costat si no és que aquesta els reporta algun benefici de cara a la imatge social i pública que volen tenir (al meu poble, per exemple, quan puges de la Renfe al poble a peu, no s’atura ningú a pujar-te en cotxe, encara que estigui diluviant o nevant o faci un fred polar).

Doncs nois, jo també en tinc de sentiments negatius: he tingut enveja, ara mateix estic gelós d’una persona que, al meu parer, no es mereix el que té. Odio profundament a una persona que m’ha demostrat que l’amistat no és res, mentre s’omple la boca de diàleg, tolerància i va de bona persona. A vegades sóc rancuniós, i tossut, i golut i mandrós i… Sóc un ésser humà. Negar aquesta part que tots tenim em sembla inhumà, i censurar-la i oprimir-la és enormement destructiu. L’art es nodreix en gran part de la part fosca de l’ésser humà. Si ens hem d’estar autoculpabilitzant i fotent-nos cops de fuet per culpa de la merda de la moral judeocristiana, anem apanyats. Una altra cosa és deixar lliures tots aquests sentiments i comportar-nos com a bèsties sanguinàries, desinhibir-nos del tot, perquè vivim en una societat. Però tenir-los? Els tenim tots. Si els acceptem, si en som conscients, tot va millor, encara que no ho sembli. El contrari crea éssers hipòcrites, frustrats, i que no tenen ni idea del que és la vida. Al pròxim que em censuri el que sento, me’l carrego! He dicho!

Aquesta entrada ha esta publicada en Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.