LA DESESPERACIÓ DE L’ATEU

Em passa una cosa terrible des de fa temps: sento passió per la vida: em fascina la cultura, l’ésser humà, la natura, la creació, el cosmos. La meva vida no tindria sentit sense l’amistat i l’amor de la gent, ni sense la cultura en totes les seves formes. Em fa més ric, més humà, més savi, conversar amb els escriptors i creadors i artistes i amb la gent que m’envolta. Però malauradament, aquesta passió per la vida va acompanyada, desde fa un temps, d’una creença terrible. O més aviat d’una no creença: no crec en Déu, ni en la vida després de la mort. No crec que quan ens morim tot continua, que ens espera una vida millor. Solia pensar que quan ens moríem anàvem a parar a un món invisible, transcendent, paral·lel al nostre, en el que hi habitava Déu i les ànimes de tots els éssers humans del passat. Que un cop al més enllà trobaria les respostes als misteris de la vida, els transcendents i els més mundans (qui va matar JFK, si existeix la vida extraterrestre, qui era Shakespeare…). Per l’educació rebuda, havia cregut sempre en Déu. M’hi havien fet creure. Havien exercit indoctrinament i proselitisme damunt meu a l’escola, al poble. Com tantes i tantes persones educades en el catolicisme, creia en Déu perquè m’havien dit que existia. D’una manera bastant abstracte, però hi creia. Fins i tot li tenia por. Una de les raons per les que mai renegava fent servir el seu nom és per un temor irracional a ser castigat per prendre el seu nom en va, i creia, conscientment o inconscientment, que un havia de fer el bé per rebre la recompensa divina un cop es morís.

Tot això ha canviat radicalment en els últims anys. A mesura que he anat creixent m’he anat interessant pel fenòmen de les pseudociències. Ja feia molts anys que no creia en els horòscops, però recordo que de petit creia en fantasmes. D’alguna manera, creia en el paranormal. Però la meva inquietud insaciable per aprendre, el meu esperit crític, s’ha anat esmoltant a mesura que he crescut (sempre ho he estat, de crític, amb tot, però massa sovint tenia por d’expressar-ho amb contundència.) La meva curiositat em va fer descobrir que la homeopatia és una pseudociència perillosa, com l’acupuntura, el reiki, totes les anomenades teràpies alternatives. M’he informat i he modificat el que creia en funció del que he après. En la era de la informació qui no està informat sobre totes aquestes coses és perquè no vol. En definitiva, que ara sóc un escèptic.

I havent-me convertit en un escèptic militant, jo, que sóc de lletres, crec que no hi ha res fora del que la ciència diu que és cert. I la ciència exclou la possibilitat que existeixi qualsevol realitat transcendent, paranormal, invisible. Senzillament, no és possible. I si no és possible això, tampoc ho és que existeixi un Déu omnipotent i invisible. Les lleis de la ciència ho fan impossible.

De manera que he hagut de renunciar a la meva creença en Déu. Deixem de banda el tema de la religió organitzada, del mal que ha fet, del seu profund menyspreu per la vida humana, malgrat que digui el contrari. La religió exigeix que renunciem a viure la vida en plenitud, que ens subordinem al mandat arbitrari i cruel d’un Déu que ningú ha vist mai. La religió, amics meus, va contra la vida perquè ens anul·la el lliure albir, la voluntat plena, la capacitat de decissió. És absurd creure en una recompensa d’un Déu inexistent.

Examinem per un moment el tema del lliure albir. Quan es posa com argument contra la existència de Déu el mal que existeix al món, els creients sovint diuen que el mal el fan els homes, i que per això Déu ens va donar lliure albir, perquè decidíssim nosaltres si fer el bé o el mal. És aquí quan els ateus podem dir: Déu exigeix obediència als seus preceptes, als seus manaments, exigeix que l’adorem, que siguem els seus esclaus. Que renunciem al lliure albir, precissament. Un còmic americà li fa dir a Déu: “Us vaig donar el lliure albir, però no sabia que el faríeu servir per no creure en mi”. La contradicció hauria de ser suficient per destruir qualsevol argument a favor de l’existència de Déu.

Per si això no convenç als que m’esteu llegint, pensem una altra cosa: si Déu és omnipotent, perquè ha creat una natura on existeixen malalties i desastres naturals que maten cada dia a milions de persones, entre elles nens? Quina mena de Déu psicòpata, tenint el poder omnipotent de crear una natura lliure de mal, crea en canvi un món ple de meravelles però ple de tragèdies inevitables? I per què podent fer-nos joves i indestructibles i immortals, escull castigar-nos amb la vellesa i la mort? Els creients adueixen un argument certament peregrí: els camins de Déu són inescrutables. Pobre argument, em sembla a mi, per justificar el mal de la natura.

Enllaço amb el començament: sento passió per la vida. Però el meu ateisme m’omple, i amb els anys sospito que m’omplirà cada cop més, d’una desesperació profunda. Pensar que haig d’envellir i deteriorar-me miserablement, i morir per anar a parar al no res i no tornar mai, m’omple d’una angoixa molts cops indescriptible. Pensar en tot el que vull fer a la vida, ara que he descobert que estic ple d’ella, pensar en tot el que em perdré un cop em mori (per no parlar de la incertesa de quan arribarà aquest terrible moment), que no podré gaudir de tot el bo que la vida té… és terrible. És per això que envejo els creients: malgrat que considero que el que creuen és irracional i absurd, dóna un sentit a les seves vides, un consol, una fe, una esperança. Martin Gardner, un matemàtic fundador del moviment escèptic, un lluitador infatigable contra les pseudociències, creia en Déu. Quan li van preguntar com era possible, va contestar: “és un consol”. A mi, que tinc com a motor de la meva vida l’esperança en tots els sentits, m’agradaria tenir la major esperança de totes, però malauradament no és així.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Reflexions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.