(FOS)COR

Ahir va ser un dia fosc, molt fosc en la meva vida personal. Com feia anys que no tenia. No recordo l’últim cop que vaig sentir tant de dolor. La meva positivitat vital dels últims anys se’n va anar en orris completament. Em pregunto ara si tenir un pensament positiu no és res més que una impostura per tirar endavant. La vida està plena de desgràcies, i un, com deia D H. Lawrence, “ha de viure i aprendre”. Aprendre a viure amb el dolor. Però hi ha moments que no és fàcil i els murs interiors es desmoronen. Per això parlo d’impostura. O n’hauriem de dir, més aviat, mecanisme de supervivència. He recordat un fragment d’una novela gràfica, Watchmen. Un psicòleg que té problemes de parella i intenta posar-se dins del cap d’un homicida psicòpata, intenta veure figures boniques al test de Rorschach. Però les desgràcies alienes, l’estat catastròfic del món, acaben per vèncer-lo: “vaig seure al llit. vaig mirar la taca del test de Rorschach. Vaig intentar veure-hi un arbre ben maco, amb les ombres recollides a sota,

però no vaig poder. S’assemblava més a un gat mort que vaig trobar un cop, amb els cucs grassos i brillants corrent cegament, uns damunt dels altres, fugint frenètics de la llum. Però inclús això no és l’autèntic horror. L’horror es aquest: al final, només és un dibuix de la foscor buida i sense sentit”. I així em sento avui, en gran part. Si cregués en Déu tindria el consól de la creença de que quan ens morim la vida continua i entrem en un estat millor, diví, feliç. Però crec que quan ens morim ens espera el no res. J. M. Straczynski, un excellent escriptor i guionista nordamericà diu: “Com a ateu, crec que tota vida és indescriptiblement preciosa, perquè és aquí només un breu instant, una flamarada en la foscor, i després desapareix per sempre”. És un pensament desesperant. En moments com aquests, envejo els creients. Sento passió per la vida, però pensar que tot s’acabarà un dia per no tornar mai més és terrible. I malgrat que considero que tota vida és preciosa, que em perdoni, avui penso que dessitjaria que desapereguessin de la faç de la Terra els necis, malvats i desagraïts que m’han fet tant de mal amb la seva violència psicològica, verbal, física i moral, que no han entès que jo només buscava una cosa.

Com a éssers humans som capaços del millor, però massa sovint del pitjor. Diu Shakespeare que “el mal que fan els homes els sobreviu, i el seu bé queda enterrat amb els seus ossos”. L’est del món ho demostra: hem après les lliçons de la no-violència de Ghandi? El missatge de reconciliació entre enemics de Nelson Mandela? La tolerància racial pregonada per Martin Luther King? A la vista està. Straczynski també diu: “tot amor és no correspost. Tot”. Estimar dón sentit a la vida, ho busquem tots. I en canvi, ens fem mals els uns als altres, no tenim empatia ni consideració pels sentiments dels altres, exercim violència. No entenem això: que tots busquem amor, i sovint ens equivoquem en la manera de buscar-lo. Fins fa poc he estimat una dona com una mala cosa. No m’ha correspost. Em pregunto si he estimat malament, equivocadament, si aquesta recerca m’ha convertit en algú desesperat. M’han fet mal, i no aconsegueixo entendre que algú li faci mal a una altra persona pel simple fet d’estimar-la.

Sempre he estat una mica misàntrop. M’identifico profundament amb Timon d’Atenes, de Shakespeare, algú que aprecia els altres i els estima, i que quan cau en la desgràcia, és abandonat per els seus amics pels que tant havia fet. He estat testimoni en la vida dels altres una i altra vegada d’aquest mateix argument: persones que tenien amics estimats, i que quan es van veure en situacions dolentes i tràgiques, eren abandonats per aquests mateixos amics. També m’ha passat a mi. Sembla, doncs, que hi ha comportaments universals que es repeteixen una vegada  i una altra. El qual em demostra que la condició humana és quelcom terrible i meravellós a l’hora.

Un dels meus problemes ha estat sempre pensar que la gent podia canviar. En una obra de teatre meva li faig dir a un personatge: “el món és com és i tu no el canviaràs”. I la seva parella li diu: “si fos per tu, no s’hauria fet mai cap revolució”. L’única revolució que ho pot canviar tot i fer un món millor és la revolució de la condició humana: que es lliuri de tot alò que ens converteix en egoïstes, cruels, bèsties sanguinàries sense empatia, i romangui només la puresa, la bellesa, l’empatia, la generositat. Una revolució malauradament cada cop més impossible.

Per acabar, cito Straczynski un altre cop: “creixes frustrat, vius confós, et fas vell espantat, mors sol”. Tots som responsables de que aquesta savia frase sigui, per desgràcia, una realitat.

Aquesta entrada ha esta publicada en Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.