(IN)HUMANITAT

Fa molta por cap a on anem com a societat, el comportament d’alguns éssers humans. Un intenta ser positiu, intentar veure el millor de les persones, donar oportunitats als altres, ensenyar amb el propi comportament, tendir la mà, mostrar afecte, obrir el cor, tenir esperança. I massa sovint tot això no serveix de res. L’esperança ha sigut sempre un dels motors de la meva vida. Si no hagués tingut esperança no sé on seria. He sobreviscut a daltabaixos que haurien destrossat a qualsevol. En un aspecte, pateixo un mal que cap dels meus coneguts ha viscut mai, i que per dins em destrossa l’ànima. Però intento ser positiu. I avui no em veig amb cor de ser-ho. Vivim una societat on regna la incomunicació entre les persones, la violència psicològica i física, on no hi ha inteligencia emocional, on molta gent es mou visceralment, fanàticament. Vivim un món molt inhumà. Molta gent pensa que els mals del món els provoquen sempre els altres, i s’eximeix de qualsevol responsabilitat per les seves accions. Tendim a creure que la maldat la exerceixen els terroristes, els empresaris avariciosos, els polítics. Però cadascú de nosaltres és responsable del bé i el mal que aporta al món. Tots estem interconnectats, d’una manera o altra. El que avui li faig al meu veí pot acabar tenint repercussions a curt, mitjà o llarg plaç sobre la vida de gent que no coneixiem. Sembla quelcom místic però no ho és. No crec en aquestes coses. Es tracta d’una cosa més profunda: si exerceixes la violència, del tipus que sigui, aquesta s’escampa com una enorme i maligna bassa d’oli. Si escampes afecte, en canvi, s’escampa com una minúscula bassa d’aigua de roses. En els últims temps he demostrat afecte i he rebut afecte, sí, però hi ha gent completament cega que l’ha rebut i l’ha llençat per la claveguera de la manera més ignominiosa. Avui he volgut parlar civilitzadament amb una d’aquestes persones, una noia que estimava, per la que estava boig, i ella s’hi ha negat; un psicòpata s’ha ficat en la conversa, algú que no tenia cap dret a immiscuïr-se en un assumpte que era privat, i m’ha amenaçat físicament. Algú de qui mai m’ho hauria esperat. He vist de primera mà el pitjor de les persones, i han fet sortir el pitjor de mi. M’he sentit com un autèntic imbècil, i fins i tot culpable, per haver-la estimat tant. Tenia esperança i avui l’he perduda per complert. No sóc una persona rancuniosa, ni venjativa, però avui vull venjar-me de la persona que m’ha fet tant de mal i no li ha importat gens ni mica. Vull que aquesta gentussa s’enfonsi en la misèria vital i professional. En la moral, ja hi estan enfonsats de ple. A ella li dessitjo que li destrossin el cor, que s’arrossegui pel pedregar de la desesperació, que acabi sola, terriblement sola. A veure si aprèn. Sé que és terrible dir-ho. Avui la meva fe en les persones, està sota mínims. Una amiga em va dir que les persones com jo, que obrim tant el cor, desconcerten la gent. Una apreciació en la que hi han estat d’acord molts amics, quan els ho dit.

La falta d’humanitat i incomunicació actual és esfereïdora. Quan veig a la meva neboda alienada amb la tecnologia, quan veig a joves i adults fent el mateix, em pregunto què serà de la humanitat. Jo tinc passió per les coses: la cultura, sobretot, és el que m’ha fet tirar endavant i em fa sentir viu. Però avui penso que no hi ha lloc al món per gent com jo. He fet coses mal fetes en el passat, com tothom, però intento aprendre d’elles. Avui m’han demostrat el que em va dir un veterà de la II Guerra Mundial a Anglaterra fa més de vint anys: “alguns aprenen. alguns no aprenen mai”. I que aquesta gent d’avui, que se suposa que són artistes o aspiren a ser-ho, que han de tractar i analitzar la condició humana, no tinguin ni un grum d’empatia, ni de consideració, que no valorin res, res de res, és el més trist del món.

Dono gràcies per tenir en la meva vida gent meravellosa, que em fa sentir estimat i em dóna ànims. Fa uns mesos una amiga em va donar una abraçada que, per espontània i inesperada, em va omplir de joia el cor. Era una noia molt jove, o sigui que potser sí que no tot està perdut. Si no fos per aquesta gent, estaria perdut. Sí, sóc positiu i vull veure el millor de la gent, perquè l’alternativa seria caure en la desesperació més absoluta. Però avui tinc ganes, més que mai, d’apear-me d’aquest viatge. I encara que no sóc religiós, recordo un diàleg molt punyent d’una serie de televisió: “-Tengo miedo, Padre. – ¿De qué?  – De que Dios nos esté hablando y nadie le escuche.” Avui crec que la vida ens parla constantment i no li fem mai cas. I malgrat això, vull tenir una vida llarga i profitosa.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.