SOMNIS DOLOROSOS

SOMNIS DOLOROSOS

L’ÚLTIMA NIT DEL MÓN

 

A la Sala Flyhard s’hi representa, tot el mes de setembre, un aconteixement teatral: L’última nit del món. Aconteixement, i això per què, us preguntareu? Doncs perquè és un dels escasos texts teatrals que pertanyen a un gènere menystingut i anecdòtic a la literatura dramàtica m’atreviria que dir mundial: la fantasia, i de retop, la ciència-ficció (encara que hi ha més del primer que del segon, atés que la tecnologia no té cabuda en les històries que se’ns expliquen).

Llàtzer Garcia, a qui personalment coneixia pel seu muntatge de Sota la ciutat, diu que s’ha inspirat en tres autors d’aquests dos gèneres, dos de molt coneguts, Richard Matheson i Ray Bradbury i un força desconegut, Charles Beaumont, per escriure aquesta obra, que en realitat són tres mini-obretes. Es tracta, ens diu l’amfitrió que dóna la rebuda als espectadors a la sala, de l’adaptació de tres guions que mai es van arribar a rodar per la sèrie La dimensió desconeguda. La recordeu? El públic de mitjana edat segur que sí: era una sèrie creada i presentada de manera molt sui gèneris per Rod Serling, que TV3 va emetre als anys vuitanta. Una sèrie en blanc i negre que ha esdevingut de culte entre els aficionats al fantàstic.

Diu Ray Bradbury al prospecte de l’obra que “Sense fantasia no hi ha realitat”. I deia Borges que “la realitat pertany al gènere fantàstic”. I jo diria: sense fantasia no podem somiar, sense somnis, no estem vius, car no podem acostar-nos a la il·lusió de transcendència que habiat en tots nosaltres. Probablement és el gènere fantàstic el que millor possibilita que l’ànima humana se senti connectada amb l’innoimbrable, amb el misteriós. I és un bon antidot contra la realitat prosaica i cruel.

But I digress. Tornem al muntatge (i aviso als lectors que hi ha una mica d’spoiler en la meva crònica, o sigui que enter at your peril, que diuen). La primera història ens parla del valor de l’amistat, de la culpa, de la fugida de la realitat cap a un somni on tot és possible, de la punyent realitat que amaguen alguns somnis (no heu tingut mai la sensació que el que estàveu vivint), de la necessitat de deixar el passat enrera i de les el·leccions a les que a vegades ens veiem enfrontats davant d’aquesta necessitat. El que al començament és una celebració de vida poc a poc es va tornant en una cosa més sinistre, en un retrat d’una ànima adolorida, que ha perdut la connexió amb el món, que no sap com enfrontar-se a la pèrdua. Especialment salvatge resulta el moment amb el que acaba la primera part d’aquesta mini història, tant pel fet que s’escenifica com per la interpretació furiosa d’Edu Buch, que gairebé em va fer tèmer per la meva integritat física. Les minúscules dimensions de la sala Flyhard fa que l’espectador visqui intensament tot el que passa a l’escenari. Es dóna una proximitat tan íntima que, a voltes, un se sent com un intrús que ha irromput en la intimitat d’uns personatges enfrontats a dilemes molt dolorosos.

La segona història… Bé, només dir que la part final fa posar els pèls de gallina. El fet que el que veiem i sentim es doni en “off” visual potencia la tragèdia del que s’està narrant. L’altra opció, la de representar l’escena davant dels espectadors, no hauria fet més que donar un toc de pornografia sentimental a tot el que es veu i diu. Una història molt colpidora que et sacseja de dalt a baix, i que resuscita el fantasma de tragèdies que la nostra societat, malauradament, com diu la protagonista, ja ha oblidat.

I finalment la tercera, la que planteja un dilema mmolts cops vist en moltes pel·lícules del gènere (a mi, personalment, em va recordar un capítol de la magnífica sèria Altres límits, versió anys 90). La història juga amb la sincronia o sincronicitat, plantejant un repte interpretatiu no gens fàcil de resoldre (i que, un cop més, a mi em va recordar una obra australiana, Speaking in tongues). El final, dolç, trist i divertit a l’època, melancòlic, posa punt i final a una vetllada estimulant, apasionant.

Encertadament, l’onirisme plana per tot el muntatge. Res més addient, se’ns parla del paper dels somnis. També un cert alé sinistre en alguns moments, cosa també addient. Personalment, la sèrie original sempre ha tingut per mi un to de malson, encara que això és una apreciació molt personal.

El muntatge, en quasi la seva totalitat, és magnífic en les solucions escèniques i dramàtiques. L’únic però que li poso és que la transició entre el primer segment de la primera història i el segon resulta una mica confús, i em va costar entrar en la segona part. Com també la transició entre la primera història i la segona, amb aquest amfitrió, sosies de Rod Serling, que està incrustat en l’inici de la segona història. Són petits detalls que no empanyen la tasca memomarble de l’autor i uns actors en estat de gràcia, tots ells. A Catalunya tenim un planter d’actors extraordinari als que, com aquí, se’ls regala un text digne del seu mèrit.

Per a un amant com jo del gènere, el regal d’aquest muntatge és iconmesurable. Com a autor incipient que sóc, vaig sortir amb unes ganes espectaculars de resuscitar idees afins a tot el que vaig veure, i que ara per ara, tinc apartades. És bo, saníssim i necessari que s’obrin noves vies en la dramatúrgia atacant els gèneres amb els que ningú s’atreveix. L’èxit de públic (l’obra es va fer al juliol i torna a ara) i de crítica, demostra que hi ha vida més enllà dels clàssics, que tanta solera tenen a tot arreu.

Indicat pels amants del gènere fantàstic, dels que volen veure’s estimulats. Teatre per pensar, per emocionar. Corrin a veure-la, que aviat se’n van de la Flyhard.

I ara, algú s’atreveix amb el gènere de terror?

 

L’ÚLTIMA NIT DEL MÓN

Text i direcció: Llàtzer Garcia

Intèrprets: Edu Buch, Maria Casellas, Xavi Sáez, Xavi Gardés i Vanessa Segura

Sala Flyhard

Fins el 26 – 09 – 2016

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Teatre i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.