(IN)SENSATESA I (IN)SENSIBILITAT

(IN)SENSATESA I (IN)SENSIBILITAT

La tauromaquia em sembla una activitat de bàrbars, cruel, espantosa, reprobable i condemnable. Es fa espectacle i negoci de la mort d’un animal, una mort que és del tot menys ràpida i indolora: se’l fa patir de manera indigna, arrencant-li la pell, desagnant-lo i aniquilant-lo de manera salvatge i brutal. Ja està, ja ho he dit. Però encara em sembla més bàrbar, cruel, espantós, reprobable i condemnable celebrar la mort d’un ésser humà pel fet de ser torero. Després de la mort del torero Víctor Barrio, gent antitaurina s’ha alegrat brutalment de la seva mort: algú va dir “espero que hagi mort lenta i dolorosament” i un suposat mestre va dir que s’alegrava de la seva mort, que lamentava que no morissin els seus pares i parents, que era un dia alegre per la humanitat i que ballaria damunt la seva tomba. Unes declaracions execrablement inhumanes. L’esquizofrenia i malaltia mental de gent que diu coses com aquesta em resulta poc menys que incomprensible: mentre defensen unilateralment la vida de tots els animals, perquè en teoria tota vida, humana o animal, s’ha de respectar i té el mateix valor, s’alegren de la mort d’un esser humà. Equiparen la vida animal a la humana. I no, senyors, per aquí no hi passo. Un esser humà té més valor que un animal. Sempre (o quasi sempre. En el cas dels terroristes podria fer una excepció, i encara depenent del cas, car crec en la capacitat de canvi de les persones). Si se’m posés en la tesitura d’haver d’escollir entre un animal o una persona, tinc clar què faria. Em converteix això en un desalmat i als defensors dels animals en bellíssimes persones? Està clar que, a tenor d’aquests comentaris, no. Paradoxalment, els animals són més persones que ells. Aquestes declaracions els col·loquen a un nivell que hauríem de redefinir: més enllà de la inhumanitat. Perquè senyors meus, aquell torero que va morir tenia una família, uns fills, una dona, uns pares. Tenia somnis, il·lusions, esperances, pors. Era un esser humà. Que feia una feina al meu parer cruel i equivocada? Sens dubte. Però no, dessitjar-li la mort per ser torero va més enllà de qualsevol convicció que un pugui tenir. La vida humana, per mi, és sagrada.

Els animalistes o ecologistes radicals haurien de ser objecte d’estudi psiquiàtric: arriben a col·locar trampes als boscos en forma de claus als arbres i altres barbaritats, trampes que atempten contra la vida humana, perquè se suposa que estimen (suposant que sàpiguen el que vol dir aquest verb) la natura. Per sobre de l’ésser humà. Sempre i quan no sigui família seva o ells mateixos. I l’esser humà és fruit de la natura. O no? A més, no han pensat mai en les conseqüències que tindria pel planeta que protegíssim tota la vida animal sense distinció? Pensem-hi: hi ha animals que són una plaga maligna que causa la mort cada any de milions de persones: els mosquits portadors de la malaria, les mosques, les serps, les aranyes, les puces, els escorpins, els escarbats, les rates, etc… Us imagineu les conseqüències apocalípticques que tindria no desfer-nos d’aquests animals? I no cal que parlem d’animals tan dolents, parlem d’altres aparentment més benignes: si no controlèssim la població de conills, gats, gossos, vaques, porcs, senglars, etc…, què passaria? Si fem un exercici imaginatiu el panorama resultant és… devastador per la vida humana. O no? Per no parlar de l’experimentació amb animals per lluitar contra malalties que afligeixen l’ésser humà (Una altra cosa és que es faci per fer cosmètics, o abrics, o sabates. En això hi estic en contra de totes totes) O de que la pròpia natura fa que uns animals s’alimentin d’uns altres per sobreviure. O de que la dieta vegetariana presenta molts riscos contra la salut.

A mi em preocupa enormement el que estem fent amb el planeta, la destrucció del medi ambient, les espècies en perill d’extinció. M’agraden els animals. Però nois, siguem sensats. Com diuen, no es pot fer una truita sense trencar ous. La mort de certs animals és inevitable i necessària, ens agradi o no. No seria millor que tots plegats ens moderèssim una mica en les nostres postures i fòssim una mica més sensats i acceptèssim les coses tal i com són? Els maximalismes, el tot o res, només porta desgràcies. En aquest i en quasi tots els àmbits.

Ara, als que celebren la mort de persones, com es feia en temps dels romans, que els tanquin. Per mi, no tenen cabuda en societat, car els manca l’element primordial del que volen fer gala: empatia, compassió, amor.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Reflexions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.