LES FORMES DE L’AMOR

Y- X, O LA FIDELITAT DELS CIGNES NEGRES

Ahir vaig veure teatre a la sala Àtrium. Teatre del bo, teatre contemporani, a contracorrent, suggerent, diferent, modern, jove. Teatre postdramàtic, rapsòdic, post narratiu, com li vulgueu dir. Teatre a les antípodes del classicisme. Teatre amb moltes coses a dir sobre la realitat contemporània, concretament sobre les mil i una formes de l’amor.

Cinc actors joveníssims fan d’actors que interpreten una obra sobre l’amor. Però no una història romàntica, o tràgica, o superficial. O potser sí: totes aquestes denominacions tenen cabuda en les dotzenes d’històries que, com una mena de caixes russes, o de bagul contenidor, se succeixen en l’hora i mitja de l’espectacle, i que repassen amb sarcasme i jocositat al principi i amb cruesa al final com s’ha concebut l’amor al llarg de la història, fent èmfasi en la contemporaneitat: des de la disneyficació dels sentiments i la figura de la dona, fins la cosificació digital del sexe i les relacions produïda per les pàgines de contactes, passant pel desgast de la vida d’una parella, l’obsessió pel cos i el seu modelatge a la recerca d’un amor quimèric, el maltractament de gènere, l’empoderament de la dona, la ridiculització del mascle (ibèric o transnacional), i la ridiculització del concepte de mitja taronja, il·lustrat amb l’explicació del seu origen literari.

És una obra densíssima en quant a càrrega textual, en la que l’autora i directora fa gala d’una ample cultura i un enginy descomunal. Malgrat que ella ens va reconèixer a mi i uns amics després d’un assaig fa un mes, que no sap escriure comèdia, la primera part de l’obra, fins cap allà l’hora de funció, exhibeix un sentit de l’humor irònic, sarcàstic, punyent fins i tot, que no es recolza en la gracieta fàcil o el gag purament físic i banal,  que intueixo ha sorgit a base de polir el diamant en brut del text durant els assajos. La fisicitat còmica dels actors (quina forma física de tots plegats, quin patir davant les acrobàcies del “dissident” quan el colpegen a la part final) possiblement ha donat volada a un text que potser sobre el paper no devia semblar ni de bon tros tan divertit (la meva (petita) experiència pròpia em diu que un bon plantell d’actors pot donar una vida insospitada al que aparentment no té cap gràcia: fa dos anys també vaig escriure un text per mi no era còmic, car també em declaro incapaç de fer comèdia, però al que els meus actors van dota d’una comicitat sorprenent). Una comicitat no de la d’esclafir a riure, sino més aviat de la de: “conye, quanta raó tenen en el que diuen i fan els actors, però que incòmode em resulta veure-m’hi reflectit”. Comicitat de la de riure tirant a congelat, per entendre’ns.

I la congelació subtextual de l’inici es torna congelació tensa i brutal a la segona part de l’espectacle. La representació del maltracte a la dona i de la lapidació salvatge que es perpreta en alguns països orientals irromp de sobte com una mena de cop de puny a l’espectador, forçat a veure en escena el que tots sabem i denunciem, provocant la mateixa sensació d’impotència que podem sentir quan veiem les notícies a la tele que parlen d’actes criminals contra la dona.

L’escenografia, austera, és molt enginyosa: un terra de confetti que fa les vegades de la cendra mencionada en iniciar-se la funció, les dues cadires, el fons de la sala àtrium, dominat per la fosca, i del que també se’n fa un ús intel·ligent i orgànic. Menció apart mereix el joc de llums, àgil i dinàmic, dramàtic en tot moment i, en un punt concret, tot s’ha de dir, bastant incòmode i feridor pels ulls de l’espectador.

A la Laia l’he conegut com per casualitat fa uns dies, en entrar en contacte amb un breu text seu, Aigua, aquest sí, molt dramàtic, en el que ja es veu clarament una càrrega poètica i onírica immensament suggerent. “La fidelitat dels cignes negres” exhibeix un llenguatge poètic immens, fruit d’algú que es veu que estima el llenguatge i sap com cisellar-lo. Unit a això, les referències culturals i literàries, aclaparadores,(l’únic punt negatiu que trobo al muntatge és que no dóna treva a l’espectador, és una cataracta de text i moviment potser excessiva, que a mi, personalment, em va deixar una mica esgotat; i alguns apunts metatextuals que em van desconcertar) fan d’aquest espectacle un dels millors, probablement, de la cartellera actual. Per qui els agradi el teatre no convencional, esclar.

Teatre amb coses a dir, com deia, teatre per reflexionar, per sentir, per pensar. Teatre d’una autora i un equip al que dessitjo una llarga vida i molts èxits, perquè s’ho mereixen. Teatre a seguir.

 

Y-X, O LA FIDELITAT DELS CIGNES NEGRES

de Laia Alsina Ferrer.

Sala Àtrium.

Fins el 24 – 7 – 2016.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Teatre i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.